En el marc del cicle “Binocles per a Ciclops”, organitzat per Clara Centenera i Clara Garí, el col·lectiu Conxites Cyborg hem col·laborat en la intervenció d’en Quelic Berga sobre la relació entre els cossos a l’intercanvi de bits, per reflexionar sobre el paper de les interfícies en les relacions personals i col·lectives, així com la influència que tenen les metàfores digitals que utilitzen. A l’entrar, els assistents van haver d’omplir un formulari en el que acceptaven uns termes i condicions per cedir drets d’imatge, etc., els quals cap assistent va fer l’esforç de llegir. En realitat, el que estaven acceptant és el següent:
Per por a prestar pas al cop de cor que tot ho sap
esclaten astringents esputs atàvics plens d'ira.
Tuf de mort, fum de foc que bufa fort
friso.
Com xamans xuclant silenci, shhhhhhh
paraules esfumades
xiuxiuejos xops eixuguen les boques de les bruixes
por a ser una oliva farcida d’anxova o encara pitjor: una gamba.
Eduard Escoffet
La por és un mecanisme de defensa que dispara totes les alarmes i posa el cos en disposició de lluitar o fugir d’un perill. La por és un algoritme que dispara la química del cos per respondre davant d’un perill. La por es pot codificar, es pot escriure i esmicolar en premisses, engranatges i conseqüències, però no per això deixa de ser por; no per això deixa de fer tremolar els genolls, dilatar les pupil·les, paralitzar els ossos, segregar suor freda, i si cal, començar a creure e Déu, o a voler creure-hi. I tot això es pot quantificar, i es pot formular i entendre, però no per això deixa de ser por. I la por fa por. Sobretot perquè ens inventem la por, perquè els humans inventem coses, per tant inventem perills, per tant inventem pors, i fugim de les pors mentre en suen les mans. I ens volem sentir segurs dels perills que inventem, per tant inventem màquines però tenim por de les màquines que ens protegeixen dels perills. I projectem a les màquines les nostres pors, però també els nostres anhels, els nostres somnis, les il·lusions, enveges, disputes, salives, carn i entranyes, perquè volem entendre les màquines i les fem humanes i encara és més terrible tot plegat. Perquè el que fa més por de les màquines som nosaltres mateixos. Qui escriu doncs l’algoritme de les nostres pors? La por ens diferencia de les màquines o ens iguala a elles?
Per trobar la resposta, o plantejar més preguntes, seguirem jugant.
Aquest poema s’ha escrit conjuntament entre humà i màquina mitjançant un codi escrit per un humà per tal que la màquina ajudi als humans a escriure un poema. El codi genera unes instruccions a partir de les premisses introduïdes pels usuaris (paraules clau, sonoritat, nombre d’usuaris, nombre d’estrofes i versos, etc.), per tal d’escriure un poema col·laboratiu. El resultat el podeu llegir i escoltar aquí sota. Si us voleu entretenir a veure el procés creatiu, també el trobareu sota de l’àudio.
Poema del 26 del 10 de 2020 sobre Paraules Silenciades entre d'altres coses
Per por a prestar pas al cop de cor que tot ho sap
esclaten astringents esputs atàvics plens d'ira.
Tuf de mort, fum de foc que bufa fort
friso.
Com xamans xuclant silenci, shhhhhhh
paraules esfumades
xiuxiuejos xops eixuguen les boques de les bruixes
“Calcular és una inacabable repetició del mateix, a diferència del pensament, no pot engendrar un estat nou, és cec pels esdeveniments. Un verdader pensar, per contra, té un caràcter d’esdeveniment. Digital en francès es diu numérique, allò numèric ho fa tot numerable i comparable, així és com perpetua lo igual”
-L’expulsió del diferent, Byung-Chul Han-
Ens diu aquest bon home que tot el que es pot numerar, o tot allò digital, cau en la trampa d’homogeneïtzació i esdevenir una màquina de crear clons incontroladament. Es pot entendre com una crítica a la societat moderna, marcada per una forta addicció a allò digital, a les pantalles, la hiperconnectivitat i la sobredosis d’informació… I si que és cert que quan mires un grup de gent suficientment gran, tendeixes a veure una massa amorfa i impersonal on tots semblen iguals. Però quan no ha estat així? És realment culpa de la tecnologia?
Meme que circula per internet sobre les tecnologies
El primer que em va venir al cap al llegir aquest text és que és mentida. Digital, numèric, numerable, ho fa tot comparable, això és cert. Que perpetuï la igualtat i que calcular sigui una inacabable repetició del mateix, ja és més discutible. Sempre es fan servir els números com a contraposició d’allò que ens fa humans, els números són inorgànics, freds, impersonals, objectius… Xoquen frontalment amb allò orgànic, amb les emocions, els sentiments, les creences irracionals. Això és una percepció moderna causada segurament per l’automatització i mecanització de la nostra societat. Hauríem de tornar a la percepció d’uns segles enrere quan filosofia, matemàtiques i art anaven més de la mà. (I us ho diu un aferrissat suspenedor de les mates).
Una altre cosa que em va venir al cap és que la repetició de la igualtat perpètua no existeix. Almenys no en la naturalesa. Sempre hi ha alguna cosa que s’interposa en el procés. Les pobres molècules d’ADN van transcrivint, les pobres molècules d’ARN van traduint, i pam! Mutació al canto. Es trenca la igualtat, esdevé el càncer, la malformació, o la clau de l’èxit en la continuïtat de l’espècie, que potser passa a ser-ne una altre.
Tot això m’ha portat a crear una joguina per fer mutar els números, per trencar, o no, la perpetuïtat de la igualtat. Cada vegada que el número es copia a la cel·la següent té un 0,01% de probabilitats de mutar, i aquest “error”, passa a les següents generacions. Fins on pot variar el resultat final? Descobreix-ho amb la Mutation Numérique.
L’epidèmia del COVID19 ens ha portat a limitar els nostres moviments i quedar-nos a casa (els qui en tenim). Tenim la sensació, però, que la majoria de nosaltres estem intentant mantenir el mateix tipus de vida que portàvem abans, adaptant la nostra activitat diària a les possibilitats de les plataformes en línia (els qui hi tenim accés).
El cert és que viure com vivíem abans no és possible. Veure concerts per streaming, assistir a un recital de poesia en directe a Instagram, fer reunions de feina amb Zoom, quedar amb amics a través d’aplicacions com House Party, o fer una trobada familiar per Whatsapp, són succedanis de la vida que vivíem abans. Són simulacres d’encontres que funcionen com un trompe-l’œil en el sentit que generen una il·lusió òptica de realitat, que no satisfà la nostra necessitat de trobada. Per això se’ns multipliquen aquestes trobades artificials i ens connectem més que abans a la vegada que ens sentim més desconnectats. Una tendència a la qual ens estàvem habituant i que hem incrementat exponencialment en un intent de negació de la situació actual.
No podem viure com vivíem abans i això ens permet viure com no vivíem abans. Si no aprofitem aquesta oportunitat que se’ns presenta de dedicar-nos a la contemplació, la reflexió i la cura, aleshores quan ho farem?
Reclamem el temps buit. Aquest manifest no és una invitació a actuar. És una invitació a observar que la inacció no només és possible, sinó que és allò que ens distingeix d’una màquina. Si una màquina para, deixa d’existir. Què passa quan els humans paren? Una màquina és estúpida precisament perquè no pot aturar-se, no pot dubtar, no pot deixar de fer alguna cosa que no tingui un propòsit. Per això viure com vivíem abans no només és impossible, si no que és estúpid.
No proposem res, ni animem a ningú a haver de fer alguna cosa. No tot ha de tenir un propòsit. Quin objectiu té contemplar una posta de sol? Simplement expressem que, com a humans que som, podem sostenir la incertesa. Ens costa no-fer, ens costa sortir de la nostra hiperactivitat. Nosaltres som els primers que tenim dificultats per gaudir d’aquest moment, però volem fer-ho.
Dir que tot anirà bé és no preguntar-nos com ens sentim, és no acceptar que no sabem com anirà res. Nosaltres volem expressar i viure la incertesa, perquè en aquesta incertesa podem ser i podem trobar-nos, reconeixent les nostres pors. No sabem com anirà res i això ens fa humans.
