El sujeto sometido no es siquiera consciente de su sometimiento.
# el contagi de la vigilància
El entramado de dominación le queda totalmente oculto. De ahí que se presuma libre.
El poder inteligente, amable, no opera de frente contra la voluntad de los sujetos sometidos, sino que dirige esa voluntad a su favor. Es más afirmativo que negador, más seductor que represor. Se esfuerza en generar emociones positivas y en explotarlas.
# jo no sé com anirà; i tu, ho saps?
Tanto el poder soberano como el disciplinario ejercen la explotación ajena. Crean al sujeto obediente.
L’epidèmia del COVID19 ens ha portat a limitar els nostres moviments i quedar-nos a casa (els qui en tenim). Tenim la sensació, però, que la majoria de nosaltres estem intentant mantenir el mateix tipus de vida que portàvem abans, adaptant la nostra activitat diària a les possibilitats de les plataformes en línia (els qui hi tenim accés).
El cert és que viure com vivíem abans no és possible. Veure concerts per streaming, assistir a un recital de poesia en directe a Instagram, fer reunions de feina amb Zoom, quedar amb amics a través d’aplicacions com House Party, o fer una trobada familiar per Whatsapp, són succedanis de la vida que vivíem abans. Són simulacres d’encontres que funcionen com un trompe-l’œil en el sentit que generen una il·lusió òptica de realitat, que no satisfà la nostra necessitat de trobada. Per això se’ns multipliquen aquestes trobades artificials i ens connectem més que abans a la vegada que ens sentim més desconnectats. Una tendència a la qual ens estàvem habituant i que hem incrementat exponencialment en un intent de negació de la situació actual.
No podem viure com vivíem abans i això ens permet viure com no vivíem abans. Si no aprofitem aquesta oportunitat que se’ns presenta de dedicar-nos a la contemplació, la reflexió i la cura, aleshores quan ho farem?
Reclamem el temps buit. Aquest manifest no és una invitació a actuar. És una invitació a observar que la inacció no només és possible, sinó que és allò que ens distingeix d’una màquina. Si una màquina para, deixa d’existir. Què passa quan els humans paren? Una màquina és estúpida precisament perquè no pot aturar-se, no pot dubtar, no pot deixar de fer alguna cosa que no tingui un propòsit. Per això viure com vivíem abans no només és impossible, si no que és estúpid.
No proposem res, ni animem a ningú a haver de fer alguna cosa. No tot ha de tenir un propòsit. Quin objectiu té contemplar una posta de sol? Simplement expressem que, com a humans que som, podem sostenir la incertesa. Ens costa no-fer, ens costa sortir de la nostra hiperactivitat. Nosaltres som els primers que tenim dificultats per gaudir d’aquest moment, però volem fer-ho.
Dir que tot anirà bé és no preguntar-nos com ens sentim, és no acceptar que no sabem com anirà res. Nosaltres volem expressar i viure la incertesa, perquè en aquesta incertesa podem ser i podem trobar-nos, reconeixent les nostres pors. No sabem com anirà res i això ens fa humans.
